Publicacions d'Amics del País
Complir o no complir Lisboa 2000
- Antoni Garrell Guiu
- Articles
- Data: 08/02/2006
- 24729 lectures
Assumir els reptes de Lisboa vol dir mirar al futur i no encallar-se en el passat; fer-ho obliga a comprendre que estem en una època de canvis profunds i radicals, uns canvis que afecten a tots els àmbits i eixos en que es desenvolupa la interacció social i econòmica i que requereixen noves capacitats i fonamentalment "aquelles que permeten generar, assimilar i aplicar els sabers".
Arrel del estudi de l’oficina neerlandesa d'Anàlisi de Política Econòmica sobre els efectes de complir Lisboa-2000
La setmana passada en Pere Monràs, ex-president de la nostra associació, va enviar-me un document en el que es parlava sobre què passaria si es complissin els Objectius previstos al 2000 en l’estratègia de Lisboa enfocats a convertir i fonamentar el creixement d’Europa en l'economia del coneixement. El document era un estudi elaborat per la oficina neerlandesa d'Anàlisi de Política Econòmica (CPB). En ell s’afirma que si s’assumissin els desafiaments de Lisboa, l’economia europea i la qualitat de vida millorarien considerablement fins al 2025, tot indicant que la renta per càpita de l’UE25 podria créixer un 25% y un 10% la taxa d’ocupació. Els guanys serien generalitzats per tots els països de la Unió. En el cas d’Espanya, explica l’informe, indica que si es posen en marxa estratègies favorables a la innovació, es consolidarien i incrementarien els recursos de R+D+i, es facilitaria la mobilitat estructural i el PIB creixeria un 15,7%. Assumir els reptes de Lisboa, vol dir mirar al futur i no encallar-se en el passat; fer-ho obliga a comprendre que estem en una època de canvis profunds i radicals, uns canvis que afecten a tots els àmbits i eixos en que es desenvolupa la interacció social i econòmica. Cal entendre i acceptar que estem en una fase de transformació molt àmplia, i que Europa ho fa amb una situació d’incertesa, de manca de lideratge i amb fortes asimetries internes. Són uns canvis que requereixen noves capacitats i fonamentalment “aquelles que permeten generar, assimilar i aplicar els sabers”, un fet que comporta assumir els reptes de l’aprenentatge amb plenitud, força i convicció, desterrant l’esgarrifós fracàs escolar tot assolint alts nivells en la formació continuada. Hom recorda amb preocupació que el Consell de Lisboa va establir cinc objectius quant a l’educació per al 2010, un d’ells fitxava que la no finalització dels estudis obligatoris no podia superar el 10%, una xifra molt llunyana del més del 25 % actual. El document que va enviar-me en Pere, va coincidir en que jo finalitzava la lectura del llibre Els sistemes educatius europeus: ¿Crisis o transformació?, editat amb el numero 18 per la Col•lecció d'Estudis Socials de la Fundació La Caixa, un rigorós i excel•lent estudi dirigit per Joaquim Prats i Francesc Raventós. L’estudi està ple de dades que cal analitzar. Consta que el 28% dels estudiants no assoleixen la titulació de l’ESO, -11 punts per damunt d’Europa que és de 17%-; També, que el 29,1% dels estudiants universitaris o de formació professional entre 18 i 24 anys no finalitza els estudis, -quant la mitjana de la UE25 es del 16,5%-; que la inversió pública en educació a Espanya és del 4,9% del PIB, 1,3 punts menys que la mitjana dels països de la OCDE., potser una de les causes, segons indicà la pròpia OCDE, per les que Espanya ocupa el lloc 24 dels 28 països avaluats quant a ranking d’èxit del sistema educatiu, una llista liderada per Finlàndia. Unes xifres que no ens porten a millorar el fet de que sols un 40% dels espanyols entre 25 a 65 anys tinguin estudis de grau mentre que en la majoria de països Europeus la xifra oscil•la entre el 50 i el 75%. Tots aquest fets van portar-me a recordar el que deia el Cercle al 2002, gràcies al treball d'un ampli grup d’associats, sobre la formació com a conseqüència d’analitzar i formular els reptes a afrontar per les societats pròsperes en el si de la Societat del Coneixement. Deia llavors el Cercle: “ … uns dels quatre reptes cabdals a afrontar en els propers anys és l'educació dels seus ciutadans i en especials dels més joves. Educació entesa en el sentit més ampli del seu significat: adquirir la capacitat intel•lectual i les actituds que possibiliten aprendre a aprendre al llarg de tota la vida, això és, saber utilitzar les informacions disponibles interrelacionant-les per generar els coneixements que permeten afrontar exitosament els desafiaments que sorgeixen...., una formació que ha de contemplar les etapes primeres relatives a adquirir la formació i educació bàsica, fins a les adreçades a mantenir i ajustar els coneixements que possibiliten l’aportació de valor en el context del mercat laboral global i canviant. Una formació o aprenentatge que combini alhora l’adquisició dels coneixements abstractes, (aquells que permeten continuar comprenent i incorporant-ne de nous), i els coneixements instrumentals, (que permeten emprar amb eficiència i eficàcia les potencialitats de les eines tecnològiques disponibles en cada moment) amb els coneixements actitucionals, que permeten el treball interdisciplinari en un context de canvi accelerat...” . El Cercle, tot alertant del fracàs escolar i de la falta de polítiques formatives encaminades a incrementar la competitivitat dels treballadors i la seva polivalència possibilitant a la vegada l'increment de la taxa d’ocupació del país, reclamava llavors polítiques encaminades: a incrementar l’esforç en formació continuada; a ajustar els models educatius en base a potenciar “aprendre a aprendre”; a dotar als pedagogs de nous materials i eines construïdes amb tecnologia computacional de tal manera que les TIC i la digitalització desenvolupin un paper cabdal en el procés de transmissió del coneixement; construir nous materials didàctics per possibilitar l'ús dels coneixements adquirits de tal manera que ‘’ L'experiència com a informació assimilada i contrastada pugui ésser adquirida al llarg de la fase d’escolarització”. Han passat gairebé 4 anys des de que el Cercle analitzava els reptes de les societats pròsperes i efectuava propostes per afrontar amb rigurositat el repte de la formació, i ara cal dir amb contundència: el nostre sistema educatiu no ha millorat. El que demanàvem llavors i que ara he volgut recordar segueix essent requerit i ho és amb urgència. Cal doncs assumir-ho i ara a l’ombra del nou estatut que s’apropa, exigir que es prioritzin les polítiques per avançar en la societat del coneixement, i en especial la formació, ja que de fer-ho o no ens juguem el futur de la nostra competivitat econòmica, o el que és el mateix: el benestar i el desenvolupament social. Antoni Garrell i Guiu Febrer 2006