Publicaciones en Amics del País

Inmigración en Cataluña

Uno de los grandes problemas a los que nos enfrentamos es cómo integrar y cómo aprovechar los flujos migratorios actuales. ¿Cual es la realidad en Cataluña? ¿Qué potencialidades tiene la inmigración? Sin duda hay que reflexionar sobre todo ello con profundidad.

Fa uns temps, vaig veure tres homes parlant animosament, dos d’ells subsaharians i el tercer nord-africà. L’actitud i la forma de vestir evidenciaven que eren immigrants recents a la nostra terra. A l’atansar-me al grup dels tres immigrants, (el meu cotxe estava aparcat prop d’ells), vaig sentir-los parlar amb un elemental català. Eren tres persones procedents de cultures i ètnies diferents, que compartien probablement el treball, l’enyorança dels records, el desig de retrobar-se amb els amics i la família, i la llengua catalana que els permetia relacionar-se entre ells i amb l’entorn.

Faltaria a la veritat si no reconegués que escoltar-los parlar amb català em va sorprendre, potser per això quasi al mateix temps va aflorar-me el record del document de mitjans del segle XVII ‘Papers Secrets’ d’en Gaspar Sala on s’indicava “Catalunya és mare d’estrangers, on no hi ha ciutat, vila o poble en Catalunya a on no hi hagi hagut per centenars d’anys, molts francesos casats i fadrins”.

Certament Catalunya és, i ha estat, terra d’acollida, els creixements demogràfics s’han produït per onades significatives d’immigrants, que venien a fer de Catalunya la seva llar i el seu futur. Lluny queda en el record el gairebé milió i mig de persones que arribaren entre l’any 1900 i 1960 procedents d’arreu de l’estat espanyol, molts d’ells encara entre nosaltres, per sumar-se als catalans (un percentatge significatiu amb arrels Occitanes) i fer plegats del Principiat una de les comunicats mes dinàmiques i pròsperes de l’Estat espanyol, i una de les regions més importants de la Unió Europea.

Si bé Catalunya, amb el seu tradicional caràcter obert a l’exterior, en el passat va saber acollir i integrar les fortes corrents migratòries, enriquint-se i gaudint de les potencialitats de la heterogeneïtat, en els últims anys sorgeixen dificultats creixents en el procés al que estem sotmesos en l’última dècada. L’explicació cal buscar-la en les incerteses derivades de la globalització planetària, que es desenvolupa paral·lelament amb l’increment en més d’un quart de milió d’estrangers residents a Catalunya en el període 1991–2002, increment que ha situat el nombre de ciutadans forans amb permís de residència en 328.461, un 5,05% de la població catalana(1). Un percentatge que sols fa que créixer i que es preveu que assoleixi en pocs anys el 10%. Un col·lectiu(2) plural i representatiu dels diversos pobles que omplen el planeta entre els que destaquen els que procedeix del nord d’Àfrica, 1 de cada 3 tres dels immigrants.

Que Catalunya hagi superat amb èxit els processos migratoris del passat no és cap garantia que l’actual procés es superi amb èxit, a menys que s’assumeixin les actuacions i polítiques encaminades a afrontar els reptes i desafiaments derivats de la nova situació(3). Hi ha tres raons radicalment diferents a les onades precedents i en concret la del 1500 procedent d’Occitania, que va arribar a ésser un 20% de la població catalana, i la del segle XX. En primer lloc, llavors, a diferència d’ara, les arrels culturals eren fonamentades amb el cristianisme i la independència del poder polític i eclesiàstic, els valors i els desequilibris socials entre els territoris orígen i destí no eren excessivament distants, i l’assentament entre nosaltres no requeria de la intervenció explícita de l’Administració.

En segon lloc, existia una forta demanda de “mà d’obra”. La creixent indústria catalana originava significatives corrents migratòries des del món rural català cap a les ciutats i colònies industrials, aquest corrents eren insuficients tant per cobrir les necessitats directes de la indústria, com aquells llocs de treballs indirectament generats per aquella i els derivats del creixement urbà. El dinamisme industrial i l’oferta d’ocupació, sensiblement millor que les existents en zones desindustrialitzades, originaren el flux migratori cap a Catalunya enquadrat en un context de “treball garantit”. La voluntat de millora i de progrés que genera l’estímul bàsic de deixar la terra pròpia es sumava a l’existència de demanda, conseqüentment de immigració, a Catalunya. Aquest binomi que funcionant harmònicament facilita la integració dels immigrants no es produeix en aquests moments i previsiblement no es produirà en el futur, les dades i tendències més aviat indiquen el contrari a mig i llarg termini.

En tercer lloc, la competència era local, el destí dels pobles i la capacitat competitiva de les indústries estava en mans pròpies, o de les administracions de l’Estat. La progressiva internacionalització econòmica, la globalització dels mercats, la importància i capacitat decisional de les empreses multinacionals, i més properament el procés d’integració Europea primer i l’ampliació cap als països de l’est Europeu en l’actualitat, dibuixen un panorama on la capacitat de construir el futur s’escapa de les capacitats pròpies entrant en competència amb les foranies. La manca de preparació, l’exigència de competir en base a la generació de productes i serveis d’alt valor, i fonamentant el procés productiu en la terna: ciència, tecnologia i disseny, dibuixen un horitzó on les pors a la pèrdua del benestar s’incrementen, en especial en aquells col·lectius amb menys formació(4) i menys possibilitats d’afrontar els reptes i les exigències de la Societat del Coneixement. Òbviament per ells, els immigrants són considerats els responsables de posar en perill la seva situació social i laboral, ells esdevenen els seus competidors, els que reben una part dels recursos que els hi pertoquen i posen en perill el seu treball. En un mercat en restricció en un món desequilibrat els ‘penúltims’ son els que més poden dificultar la integració, sense menysprear les actituds radicalitzades originades per immigrants sense esperança.

Sóc dels qui creuen que la cohesió social i el tradicional clima de convivència que ha caracteritzat Catalunya des de fa dècades està en aquest moments en joc. Assumir que la societat està sotmesa a canvis profunds i que arreu es produeixen col·lisions culturals esdevé crucial per afrontar els desafiaments dels propers anys. Conseqüentment cal redoblar els esforços encaminats a fomentar el tarannà multicultural, sense perjudici de reafirmar les nostres identitats com a poble, facilitar la integració cultural dels immigrants tot respectant els seus drets però exigint el compliment del seus deures, i a la vegada cal assumir que tot col·lectiu té potencialitats i possibilitats limitades, conseqüentment cal establir polítiques en orígen per regular i ajustar els fluxos d’immigració als volums que la sostenibilitat i la capacitat dels pobles permet.

Al atansar-me a ells, no vaig resistir la temptació d’interessar-me, després de contestar a la seva salutació de bona tarda, per la seva procedència: Camerun, Nigèria i Marroc, els tres, al igual que molts altres procedents de regions amb ètnies i cultures divergents, sotmeses a règims polítics no democràtics, submergits en la misèria i la desesperança, i amb creences i valors sensiblement llunyans als Europeus. No per això deixen de ser persones humanes amb il·lusions i esperances, amb voluntat de desenvolupament i progrés, persones que sense renunciar a les seves creences volen, un nombre molt elevat d’ells, integrar-se en aquesta, ara també seva, terra. Objectius que estaven en camí d’assolir els tres immigrants que milloraven el seu català tot planejant el futur entre nosaltres.

Ja dins del cotxe, tot meditant quines són les nostres actituds i actuacions per posar el nostre gra de sorra per transformar la confrontació en col·laboració cultural, vaig recordar una conferencia de l’advocat Ramon M. Mullerat en la que citant a Peter Sutherland indicava: “Si poguéssim encongir la població del món i reduir-la a un Poblet de 100 habitants, tot i mantenint les proporcions, resultaria que: hi haurien 57 asiàtics, 21 Europeus, 14 del hemisferi occidental i 8 africans”.

---

NOTES

---

^ 1. La població Catalana (INE, 1 de gener 2002) és de 6.506.440, representa el 15,55% del total de l’Estat Espanyol, 41.842.058 persones.

^ 2. Àfrica del Nord: 32,6%, Amèrica del Sud: 19,1%, Unió Europea: 17,4%, Àsia 12,3%, resta d’Àfrica: 6,6%, Altres països Europeus: 5,6%, Amèrica Central i Carib: 5,1%, Amèrica del Nord 0,8%. Font Generalitat de Catalunya, 2002.

^ 3. La Societat del Coneixement: Una Oportunitat per Catalunya; Reptes i Instruments. A. Garrell, A. Farrés, P. Monràs, S. Sardà. Barcelona setembre 2002. Edita Cercle per al Coneixement.

^ 4. l’Informe de recerca I, sobre Societat Xarxa a Catalunya publicat per IN3–UOC al Juliol 2002 dirigit pel prof. Manuel Castells i la prof. Imma Tubella, indica que Catalunya te manca de persones amb formació universitària, mancança que va acompanyada de la falta de persones amb estudis mitjans: un 62,3% de la població de més de 15 anys no ha superat el nivell d’estudis primaris, l’1,9% és analfabeta, i només el 12% ha acabat els estudis superiors, dades que presenten sensibles millores si s’analitza el col·lectiu que inicià l’ensenyament primari al 1980 (la població amb un nivell màxim d’estudis baixa al 48,1% i el percentatge dels que tenen primària incompleta es redueix del 22,5% al 9,8%, quant a estudis superiors només els disposen el 10,3% xifra inferior al 12,5% dels grans).

X

Suscríbete al boletín

Toda la actualidad de Amics del País en tu correo. Suscribirme ahora
Esta web utiliza cookies, puedes ver nuestra política de cookies, aquí. Si continúas navegando estás aceptándola.  
Política de cookies +