Publicaciones en Amics del País
La ética en las redes sociales
- Joan Brunet i Mauri
- Resumen de actividades
- Data: 16/09/2013
- 4991 lecturas
El amparo de un supuesto anonimato en las redes puede hacer más evidente la utilización de éstas para malas prácticas difícilmente punibles. Pero según Joan Brunet, periodista, "no hacen falta códigos éticos específicos, sino educar en la libertad y en el respeto hacia los demás para garantizar comportamientos ajustados en la ética".
Internet –la xarxa-- ha contribuït a socialitzar la circulació d’informació, de la mateixa manera que les xarxes socials han donat ales als processos comunicacionals més diversos. Qualsevol persona és a hores d’ara, a més de receptor habitual, emissor potencial. Només cal disposar d’un ordinador --o d’un estri semblant (smartphone, tauleta...)--, i d’una connexió a la xarxa. La resta és ben senzill. Però als avantatges que aquesta socialització i rapidesa en l’emissió de missatges i de processos comunicacionals comporta, no s’hi suma necessàriament l’ús ètic de la xarxa.
Algú va dir que la xarxa és la gran ciutat virtual, i com a gran ciutat que és, de tot i força hi ha. Per analogia, les xarxes socials són les entitats, les organitzacions, els clubs als quals donen vida les persones que en formen part i que n’accepten les condicions d’ingrés que se’ls requereix. La diferència d’aquestes amb les entitats del món real rau en què en el món virtual ningú no comprova que qui s’hi apunta i n’accepta les condicions, sigui una persona física i real. En qualsevol cas, una vegada dins del ‘club virtual’ el nou ‘soci’ es podrà valer de totes les possibilitats de relació que la ‘seva’ xarxa social li ofereix..., i no –com bé deia la meva àvia— aquest ús serà sempre a fi de bé. I és que sota l’empara d’un suposat anonimat cada vegada més relatiu, qualsevol individu pot utilitzar la xarxa social malèvolament difonent opinions i/o continguts que en ocasions fins i tot poden ser susceptibles de vulnerar drets fonamentals de la persona, com per exemple els relatius a l’honor i a la intimitat, d’entre d’altres. Es tracta de males pràctiques que són difícilment perseguibles, com també ho són les actuacions d’aquells individus que en la vida real se senten valents només quan es mouen emparats per la massa. El comportament de les persones no varia pel sol fet de moure’s en una societat física o fer-ho en la ciutat virtual que la xarxa és. Els fonaments ètics de cadascú són l’ADN dels valors que impregnen –o no— a cada persona. Només la formació i l’educació en la llibertat i en el respecte envers els altres pot garantir, també en les xarxes socials, comportaments ajustats a l’ètica. I és que el món virtual i el món real són avui indiscernibles. Societat i xarxes socials són fonamentalment líquides i les fronteres difoses. És així com parlar d’ètica a les xarxes socials és fer-ho d’ètica a la societat en el seu conjunt, i dels seus individus en particular. Destriar gra de la palla en quant a bones pràctiques no és una tasca fàcil a la vida real. Menys ho és encara a la xarxa i a les xarxes socials en les que les males pràctiques malauradament tendeixen a créixer. També ho deia la meva àvia: no hi ha pitjor sord que aquell que no vol escoltar. No hi ha pitjor comportament al món real i al món virtual que el que practiquen persones sense escrúpols. Mentre la societat no eduqui més en els valors --com ara la llibertat, la igualtat, la justícia, el diàleg, el sentit crític, el respecte a la diversitat, a l’honor, a la diferència...--, els comportaments ètics tant en el món real com en el virtual continuaran limitats a aquells individus que s’hi sentin identificats i compromesos. No es poden demanar peres a l’om. No podem esperar que tothom faci un ús ètic de les oportunitats que la xarxa ofereix si la societat mateixa està mancada d’aquests valors. Al cap i a la fi possiblement ens sobren codis ètics i ens manquen les actituds individuals i col•lectives capaces de reprovar les males pràctiques sigui en l’àmbit social que sigui, real o virtual.